Hi havia un nen jugant al parc, l’havia acompanyat la seva àvia, els coloms passaven volant a ras de terra i el nen, de sobte, es va espantar, començà a cridar i bramar direcció totes bandes, però l’àvia, asseguda en aquell banc color grisós, no ho hi veia, no podia, tenia els ulls tancats per alguna cosa que li impedia i no se sap què.
El nen que no deuria tenir més de 5 anys, es va aixecar i es dirigí cap a ella, tan bon punt aquells ocells es van esvair en la foscor dels matolls propers, se li va asseure al damunt la falda i digué –No et preocupis, estic bé, no ha estat res, t’estimo-. I vet aquí la veu d’en Pere, que així es deia el nen, no era pas la seva sinó la del seu estimat Pere, l’avi, que uns dies abans els havia deixat per sempre.
Bella paraula màgica que va fer tornar en sí aquella dona, tot despertant amb un somriure senzill, nascut d’una acció sincera tanmateix com la mirada clara dels seus ulls, profunda, que rere ella mostrava, un feix d’experiències viscudes i acumulades que feien vida, la seva, i que es podia contemplar la dona que va ser, que havia estat fins aleshores i, de fet, la qual havia arribat fins avui.
“…els que brillaran per mi”
Comentaris