La platja dels records

Era una tarda intensa i càlida,
que tenia tota l’essència que duu un dia a les acaballes de l’estiu
jo m’asseia en aquell banc que tantes estones compartíem plegats.

Estava observant des del passeig marítim
les onades que trencaven amb l’espigó adjacent a la platja del poble,
una platja on no hi havia gairebé ningú a aquelles hores,
només s’hi trobava una parella,
que estava recollint les seves pertinences i
es dirigia cap al passeig en direcció cap a mi.

Aquell paradís em tranquil·litzava,
el sol se’n anava, somreia,
com si volgués que el seguís,
de fet em vaig incorporar,
i tot traient-me les sandàlies que duia aquell dia,
em vaig aixecar del banc,
i vaig pensar que volia observar les onades d’aprop.

Avançant pas a pas per la sorra blanca i fina
vaig arribar a l’escala que duia fins dalt,
enfilant-me per aquells esglaons espigó amunt,
em vaig trobar al capdamunt,
des d’allà podia notar perfectament aquelles onades,
m’esquitxaven els peus,
un tacte notori,
però que tant bon punt n’era conscient se’n anaven,
...

Pensant que no podia
o no volia deixar esvair aquells instants,
havia de tornar a la realitat,
d’una infinitat de pensament
vaig decidir endur-me una de les cloïsses
que havia collit uns instants abans,
per tornar a trepitjar el terra de la realitat,
del paviment rugós del passeig,
i no m’agradava la idea...

Allà
en aquella platja,
amb aquelles onades,
hi vaig restar, com ho feies tu,
recordant-te,
quan,temps ençà, des del balcó de casa t’observava,
i tu no t’hi fixaves,
notava que algú tenia els ulls clavats al meu damunt,
com una presència que es nota
però no se sap d’on porvé,
En girar-me i dirigir-hi la mirada,
vaig poder veure,
que aquell no era ningú més,
erets tu.

“no hi és perquè on vol ser, no hi pot ser”