Semitò Cromàtic

Hi havia un nen jugant al parc, l’havia acompanyat la seva àvia, els coloms passaven volant a ras de terra i el nen, de sobte, es va espantar, començà a cridar i bramar direcció totes bandes, però l’àvia, asseguda en aquell banc color grisós, no ho hi veia, no podia, tenia els ulls tancats per alguna cosa que li impedia i no se sap què. El nen que no deuria tenir més de 5 anys, es va aixecar i es dirigí cap a ella, tan bon punt aquells ocells es van esvair en la foscor dels matolls propers, se li va asseure al damunt la falda i digué –No et preocupis, estic bé, no ha estat res, t’estimo-. I vet aquí la veu d’en Pere, que així es deia el nen, no era pas la seva sinó la del seu estimat Pere, l’avi, que uns dies abans els havia deixat per sempre. Bella paraula màgica que va fer tornar en sí aquella dona, tot despertant amb un somriure senzill, nascut d’una acció sincera tanmateix com la mirada clara dels seus ulls, profunda, que rere ella mostrava, un feix d’experiències viscudes i ...

Matinades esperant la llum del sol, flors, semblen marcides, un núvol de boira es submergeix al prat, cerca un rumb, el duu, desaparèixer? potser si. El temps és càlid i atrapa, arrossega com una tempesta d’estiu, ràpida i passatgera, aquestes flors que broten i aporten un fil de vida en l’immens prat. El dia ja s’ha despertat, observant, ja no hi ha pètals, però no tenen l’aspecte d’un lloc on no hi ha res. Recordo uns instants abans, sembla que torna i apareixen de nou, són plenes de pètals. S’estan mofant? No, només és aquesta que encara no coneixes, la imaginació. “ mentre el món es mou dins els teus ulls…”

Hi ha dies que ho deixes tot per després, assegures que ho faràs després, ho acabaràs més tard però el cas és que no ho arribes a fer i queda allà, com un clau, esperant.  No necessàriament és un acte conscient però a voltes l’últim que ens ve de gust és posar-nos-hi al davant, enfrontar-ho i deixem de banda l’empenta, senzillament no hi estem predisposats, no deixem filtrar ni una sola engruna de llum i, a llarga distància, la impotència de no haver actuat a priori pot arribar al propi port, jugar-nos una mala passada… “L’havia deixat aparcat massa dies però he retrobat de nou aquella complicitat que existia, m’ha encantat, he vist que no el puc deixar allunyat, que és com una flama viva i en constant moviment, un moviment creatiu de l’inconscient i del pensament, com el vaivé d’aquestes paraules, que transmeses i traduïdes en llenguatge de sons, es poden intuir o palpar en direcció la perfecció.” “…seguirem caminant, sempre endavant”

Matí, m’assec a la cadira des d’on veig passar els pardals roçant la finestra, miro el dia que no sé ben bé què durà i contemplo el meu voltant, descobreixo que necessàriament són llibres i més llibres, i llibres, i més fulls, i finalment quatre parets que se’m cauen al damunt. Migdia, inspiració de parèntesi, una estona per tu, només per tu i no pensar en res més, per ensumar l’olor de gespa regada que el sol d’estiu encara no li ha arribat i un passeig que no acaba,i sento que el pensament feixuc em retroba, se’m torna un fet insuportable només hi ha necessitat d’alè per dir prou, d’aturar-ho, o potser senzillament de deixar-ho córrer. “ vius amb els ulls tancats per la por”

Alliberar pensaments, amb un desig necessari de transmetre-ho arreu, voler cridar ben fort per donar-ho a conèixer, adonar-te que només ho pots fer amb un sol gest, paraules. “i si finalment se les endugués el vent?”

Era una tarda intensa i càlida, que tenia tota l’essència que duu un dia a les acaballes de l’estiu jo m’asseia en aquell banc que tantes estones compartíem plegats. Estava observant des del passeig marítim les onades que trencaven amb l’espigó adjacent a la platja del poble, una platja on no hi havia gairebé ningú a aquelles hores, només s’hi trobava una parella, que estava recollint les seves pertinences i es dirigia cap al passeig en direcció cap a mi. Aquell paradís em tranquil·litzava, el sol se’n anava, somreia, com si volgués que el seguís, de fet em vaig incorporar, i tot traient-me les sandàlies que duia aquell dia, em vaig aixecar del banc, i vaig pensar que volia observar les onades d’aprop. Avançant pas a pas per la sorra blanca i fina vaig arribar a l’escala que duia fins dalt, enfilant-me per aquells esglaons espigó amunt, em vaig trobar al capdamunt, des d’allà podia notar perfectament aquelles onades, m’esquitxaven els peus, un tacte notori, però que tant bon punt n’era...