Cúspide

Vas a pams per una pista d’ombres que ressegueix el passadís, deixes certa petjada del teu present i, com la sorra d’una cala de sots feréstecs que és difuminada per la pròpia granulometria, fuig.

Res és per sempre, diuen.

Queden enrere ja, la captura de globus onomatopeics farcits amb tots i cadascun dels monosíl·labs sense significat, com un grapat de números que formen part de la fórmula algèbrica infinita amb cap evidència d’obtenir-ne resultat, o bé, com el recorregut de GR que no duu fita però existeix, intrínsecament, la confluència franca de la seva comprensió en la seva totalitat, desxifrada.

La porta d’accés a la capçalera somnífera és el que s’ensuma del brunzit generat per la bicicleta quan pedaleja una i altra vegada. 
Un manifest de l’acció directa, execució d’enteniment bé sigui cognitiu, bé físic. I, aquesta de dues rodes, va acompanyada rotllant sense individu incorporat, no carrega, és potser una evidència o conseqüència de la caiguda? O potser un gir enrere imminent…

De manera cíclica vas velocitat de sincrotró i ets un nou partícip de la descripció a priori factible, amb un joc de malabars que l’inconscient no oblida. La pausa d’instant perfecte, finit en un punt i seguit només constata l’absorció d’alè nitrat que genera una columna de la vella xemeneia industrial, cosa que potser engendra la desorientació de les ones de marinada que passen de llarg. Fruit de tot això, la fuga símil de mòbils inconstants, se’n compren la possessió “clausurada” del fum ara encallat que causa la inhalació sublim de la regió on la llum és obstaculitzada, és a dir, l’ombra d’esment inicial.

“ningú sap com veuen els teus ulls”