Semitò Cromàtic

Ventall de possibilitats dins un corrent vital. La sang que circula per les venes el deixarà passar, lliure de qualsevol subjecció que es faci latent. Flueix l’espectre d’individus clausurats en un emplaçament minúscul, acumulant la sinergia de la multitud. I se’n desprèn quelcom, tot recordant el solstici entre dia i nit. “ dir arrels perquè existim ”

Observa com es forma un bassal. L’ullada que hi clava qualsevol. Moviment constant de gestos enllaçats per accions sensorials. Siluetes desdibuixades fruit d’un alçament de fum sorgit del no-res. Fent drecera avança l’individu que observa el toll. I s’intueix que el “temps” avança quotidià, normal. Girar enrere no servirà. Palpa com el camp segueix mut. Troba cap lloc on deslliurar-se de la sensació de soledat, que percep en no anar acompanyat. Un raonament franc, franquejable i factible. “sotmès a la pressió del públic, dins un teatre"

Buscant els graons que queden per arribar al replà, allà ho trobaràs. Balanceig de l’espectre, on esdevenen outputs insignificants, sents, però no compta per res, ja se sap. Boira enmig la penombra de mots amb un anar i venir de trons i llamps que xoquen i alhora ni s’aprecien, de fet, no poden sintonitzar. Bajanades que es creuran la realitat però al pou romandran immòbils. Bèsties alliberades que no deixen descansar i per qualsevol lloc on passegen centren l’atenció, dignes d’admirar? Bé, però quan siguis al capdamunt el que des d’ençà s’ha dit serà, al cap i a la fi, un fet en va. “desfà i refà.”

Vas a pams per una pista d’ombres que ressegueix el passadís, deixes certa petjada del teu present i, com la sorra d’una cala de sots feréstecs que és difuminada per la pròpia granulometria, fuig. Res és per sempre, diuen. Queden enrere ja, la captura de globus onomatopeics farcits amb tots i cadascun dels monosíl·labs sense significat, com un grapat de números que formen part de la fórmula algèbrica infinita amb cap evidència d’obtenir-ne resultat, o bé, com el recorregut de GR que no duu fita però existeix, intrínsecament, la confluència franca de la seva comprensió en la seva totalitat, desxifrada. La porta d’accés a la capçalera somnífera és el que s’ensuma del brunzit generat per la bicicleta quan pedaleja una i altra vegada.  Un manifest de l’acció directa, execució d’enteniment bé sigui cognitiu, bé físic. I, aquesta de dues rodes, va acompanyada rotllant sense individu incorporat, no carrega, és potser una evidència o conseqüència de la caiguda? O potser un gir enrer...

El túnel segueix barrat al seu pas. Ha caigut però no se’n saben les causes. L’anar i venir de trànsit és monumental. Situació que genera caos a les dues boques de la via. Una possible solució seria passar de llarg, fer veure que no hi és. Fet impossible. Es planteja passar-hi pel damunt, pujar i baixar, pel camí més llarg. Finalment, esperar a la reobertura del pas, doble odissea. Potser val la pena romandre observant qui arriba darrere seu. Comentar la jugada i no el camí tot sol. Per després deixar córrer els individus que no tornarà a veure. Esvaint-se dins l’ombra d’un record.

Té més d’un factor en comú. S’assaboreix, comprovant la sensació "picant" del saber, de l’ésser. Si un cúmul d’inputs, els quals afecten l’enteniment cognitiu d’un individu, són alterats, obviar-los és una missió titllada d’infactible. Cadascú en té de propis, que evolucionen constantment, però una qüestió sí que queda plasmada, l’ocurrència de coincidència. En el punt que esdevé insostenible, manca de fonaments, comporta un ensorrament global. Potser, tot és qüestió de sort (no es creu). Només és creïble que la sort, a trets minúsculs, se la confecciona un mateix. Conclusió d’un context inversemblant, es pot citar que és necessari correspondre un tant per cent prou elevat, comprovació estadística, de raciocinis propis. Una probabilitat remota potser, com en el cas del mòbil (res de caire tecnològic) on, qualsevol conseqüència, pot generar un avanç amb rumb adequat, o bé no, potser esdevingui un record de futur. Finalment, el que a priori era un indret ple de revo...

Cloenda, per fi ha quedat tancada. Se’n va, i per sort, no tornarà. El mot que s’aprecia a simple cop d’ull no hi és. És el principi del fi. S’aixeca però no pot dir res, la veu és nul·la, fet pel qual desisteix. Qualsevol imatge nítida es transforma, s’enfonsa. “Retornar i prendre consciència.” Però els ruixadors s’han aturat dins seu. S’acaba.

“Boig, foll, pertorbat, alienat, trastocat, insà, guillat, tocat, tocat de l’ala, tocat del bolet, sonat, que no hi és tot.” -No s’entén.- Vaig concloure que les accepcions del diccionari no són adequades per algú que està entre les quatre parets d’un habitacle minúscul i insignificant com aquest. Sincerament, prefereixo romandre aquí ben clausurat fins que es calmi aquest onatge. El rebombori forà és millor viure’l en plena ignorància, tallant qualsevol fil connector, dins un món exempt i “no” vulnerable però imaginari i, tanmateix, inexistent. [l’ofici de lletrista, en el seu cas, massa idíl·lic]

L’il·lusionat és incapaç d’adquirir qualsevol sensació real. L’individu roman ajagut, encara un pensament racional el ronda i l’incita a engegar-ho a rodar. Ressentit observa el no res, només els punts d’aire sota l’aigua de dins el got que s’afoguen, els quals, desdibuixats i apreciables sense gust, els esbotza un cop i canvien d’estat, com l’ànim. Efectivament, fugen direcció un “globus invisible” i   desapareixen sense més. Són partícules d’àtoms de consistència estranya, o bé ni això, els manca gust i aquesta és potser la raó per la qual segueixen essent, al seu parè, motiu de menyspreu. “conseqüències concèntriques”

Convençut del pas, rere el seu clatell s’insinuen siluetes de multitud de gent concentrada, trobada de masses que tanmateix, sota el dia emboirat de pluja a bots i barrals, permeten que es mulli i ,tot i així, esdevingui un fet inevitable. Evident. D’enlloc se sent –rar, estrany però fet irremeiable.- Canvi de nord. Nord? punt cardinal. Qui diu on va? si no sap d’on prové? l’acompanya de bon grat "quelcom" durant tot el trajecte. –Rar- pensa, -no! estrany- diu, -fet irreversible- consta. Arriba al punt de primeria on la correlació de vivències es fa palpable en l’ambient. Puja fins dalt de tot de l’edifici blau, to que no li permet aclocar els ulls, pensa. De l’interior d’una butxaca de la gavardina n’extreu un menut quadern d’anotacions, ple de velles i belles paraules. S’atura. Sosté un full qualsevol, sense saber-ho un de ben buit, seguidament l’esmicola. A priori, compta els bocins de paper abans de llançar-los com estalactites dalt a baix. -Tres i acció!-...

1. Liberalització del sector del sentiment, podria dir que ho és, d’aquesta manera, dit i fet. 2. Mirant les tecles blanques o negres, potser interludi. 3. Potser tot és tangible o factible de complicitat, objectes, individus, sons, plors, colors, llocs, cançons... 4. És viu l’ull cluc o franc? bah! bajanades, són successos inherents i inexistents. 5. L’existència que deixen uns és proliferació de raciocinis vigents succeïts d’un passat forà. 6. Tot un seguit de mots que proferits amb tarannà desigual poden ser més avinents del que es creu. 7. Vist que no s’entén, neix el 8 que no sap on va… 8. De fet tots ho són, no són res, són buits. ...

Cerca un ull indecís, curiós, necessari en una infinitat d’instants, com el d’aquell qui té por de posar el peu dins l’aigua d’un bassal on el color del fons és fosc, gens clar, però que malgrat això cerca l’empenta, per comprendre l’altre color, el color real. “ i ben pensat, un més o un menys, no és tant.”