Semitò Cromàtic

Brindem perquè seguim aquí, 'bojos' de viure, i perquè amb la bogeria compartida és doblement fàcil, senzilla, apassionant... Potser aquesta ens dóna al·licients per llegir (fas)cicles, o el que sorgeixi, desentenent-nos de l'orbe temporal, i l'ordre, aquest que a voltes tant ens sotmet, però que també sabem relativitzar, subjectivar. Farcim-ho tot, d'una sintonia de vibracions i d'energia que entona amb nosaltres, totes, i construïm fases, estructures recíproques, sumant-les en una sintonia de cromatismes que amb el seu fluir esdevenen camins que enamoren.

Som aire i aigua. Matèria. Vibracions i espiritualitat. Energia. Química i física. Equilibri. Vida. De la Pacha. Història. Allò que ens envolta. El que sembrem. Decisions i camins. Alegria. Lògica i raó. Bogeria i passió. Estimar i compartir. Projectes. Il·lusió. Potencial i compromís. Constància i ajuda. Voluntat. Consciència. Intenció. Reflexió. Sentiments i sensacions.

La vella xiruca que m'ha acompanyat en els darrers anys no és un objecte més en la cursa per arribar a concloure el cofre que exalta les meves inquietuds i esperances. M'explicaré. Tot d'una intueixo una silueta nociva que genera inestabilitat constant. No sé si seran les paraules que estan apunt d'explotar sota l'enteniment, o pot ésser qualsevol altra raó. La raó. Quedi clar que no sóc foll, o sí, tanmateix de manera habitual diuen que tinc les idees descordades. Això tan me fa. El concepte, diuen, em treu de polleguera i per això genero discòrdia, controvèrsia, discussió constant. M'agrada. La xiruca no és una sabata. És un referent, que malgrat m'encantaria desxifrar la seva identitat, encara ara no l'he trobada...

Llegados a este punto, hoy llega la ida  para anticipar su vuelta, no será una despedida sino un hasta luego. Contando a unos lo que hiciste,  soñaste, sentiste, cuenta te darás que con todo lo que viviste esa huella impregnada, cuyos destellos de luz vigorosa, nunca se desvanecerán. Quedaran los días, los noches, las horas,  repletas de silencios vivos, las cúspides de sensaciones, los cúmulos, los tentáculos de esa realidad dispar, sentimientos  adyacientes a esas lunas llenas, que nos miran,  locumbres de tanta complejidad, y dicen -¡ven!  seguimos aquí-, nosotras,  todas,  llenas y vacías, cargando energía  sin banaldiad. Unos vienen, otros van, como el vaivén de un compás de letras sonoras, y notas, que lleban de la mano un sinfín de canciones,  compuestas a su medida, y que conciernan el ayer y el ¡hoy! pero que dejan  pasar el mañana, apreciando eso que hiciste, y lo que recordaste del futuro, así tal ve...