Semitò Cromàtic

Hi ha pedres que parlen estels que observen natura sense límits, que envolta tothom qui estima. Arreu on trepitjo només oloro  vida, riures, plors,  cors, conjunt farcit  i amb un somriure. 'Comptant els espais que resten entre tu i jo'

Sota els estels d'una nit intensa es desdibuixaven les copes dels arbres i els troncs com a columnes gregues semblaven abraçar-nos. La mar restava en calma però s'apreciava el murmuri del seu constant onatge, onatge empès per una lleugera tramuntana ben característica d'aquesta illa màgica. Somniaven els innocents adormits, sense esperar la visita fugaç de cap ésser, fos real o inhumà, bé racional o eteri. Avançaven les hores sota els matolls vora la platja intuint l'aigua color turquesa i tant transparent com el cristal·lí d'una gota. Vers la cantonada del trajecte un camí concorregut per cavalls s'endinsava cap al bosc, bosc que corria de cala en cala i que novament inspiraven a qualsevol.

Comença per un no res, es converteix en tot però quan s'acaba, tant fa, punt i final. Passem pàgina? No pas com el gat. A ell, quan el distreuen, gira els ulls per no recordar-se de res. No és complicat. En canvi, ens és més fàcil generar un batibull de timbals inconscients que puguin arribar a impedir el son a qualsevol. Ara bé, el trasllat ens transvesteix i inclús ens dona aire. Així, amb ell a l'esquena l'acomiadem, fins sempre.