Semitò Cromàtic

Ventall de possibilitats dins un corrent vital. La sang que circula per les venes el deixarà passar, lliure de qualsevol subjecció que es faci latent. Flueix l’espectre d’individus clausurats en un emplaçament minúscul, acumulant la sinergia de la multitud. I se’n desprèn quelcom, tot recordant el solstici entre dia i nit. “ dir arrels perquè existim ”

Observa com es forma un bassal. L’ullada que hi clava qualsevol. Moviment constant de gestos enllaçats per accions sensorials. Siluetes desdibuixades fruit d’un alçament de fum sorgit del no-res. Fent drecera avança l’individu que observa el toll. I s’intueix que el “temps” avança quotidià, normal. Girar enrere no servirà. Palpa com el camp segueix mut. Troba cap lloc on deslliurar-se de la sensació de soledat, que percep en no anar acompanyat. Un raonament franc, franquejable i factible. “sotmès a la pressió del públic, dins un teatre"

Buscant els graons que queden per arribar al replà, allà ho trobaràs. Balanceig de l’espectre, on esdevenen outputs insignificants, sents, però no compta per res, ja se sap. Boira enmig la penombra de mots amb un anar i venir de trons i llamps que xoquen i alhora ni s’aprecien, de fet, no poden sintonitzar. Bajanades que es creuran la realitat però al pou romandran immòbils. Bèsties alliberades que no deixen descansar i per qualsevol lloc on passegen centren l’atenció, dignes d’admirar? Bé, però quan siguis al capdamunt el que des d’ençà s’ha dit serà, al cap i a la fi, un fet en va. “desfà i refà.”

Vas a pams per una pista d’ombres que ressegueix el passadís, deixes certa petjada del teu present i, com la sorra d’una cala de sots feréstecs que és difuminada per la pròpia granulometria, fuig. Res és per sempre, diuen. Queden enrere ja, la captura de globus onomatopeics farcits amb tots i cadascun dels monosíl·labs sense significat, com un grapat de números que formen part de la fórmula algèbrica infinita amb cap evidència d’obtenir-ne resultat, o bé, com el recorregut de GR que no duu fita però existeix, intrínsecament, la confluència franca de la seva comprensió en la seva totalitat, desxifrada. La porta d’accés a la capçalera somnífera és el que s’ensuma del brunzit generat per la bicicleta quan pedaleja una i altra vegada.  Un manifest de l’acció directa, execució d’enteniment bé sigui cognitiu, bé físic. I, aquesta de dues rodes, va acompanyada rotllant sense individu incorporat, no carrega, és potser una evidència o conseqüència de la caiguda? O potser un gir enrer...