Semitò Cromàtic

Aposto per tornar enrere per un segon, obrir el calaix de sastre del memoràndum i l'efemèride viscuda. Compto els moments que anàvem pels camins i senders enmig dels camps allà pel sud global. Tinc el calaix molt tancat i ple de pols però un record present. Les ombres del cos afloren, aquelles que em van portar a viure i conviure amb una ment exasperant. I somnio amb un nou punt de llum per deixar-ho anar. Somriure al vent, al mar i als pessics. Carícies de ràfegues noves, on acompanyen i faciliten qualsevol graó d'amunt i avall, de vida.  

Gira-sols que empaiten pels terrats de la Medina, pensaments recíprocs del meu jo, qui sóc i qui era, ara, aquí allà. Tornen per dir-me, re-cordar-me, aquí, ara, que sóc tota jo en els teus ulls que veuen del tot, aixopluguen qualsevol ànima que s'atansa, tanta llum, ets, som, sóc.

Olor a encens, taules en un espai que sembla caòtic, un capvespre d'hivern. Passes constants, la melodia de les veus que m'acompanyen, veus de companyes, elles, totes, que s'alcen entre els murs, compartint històries de vida, camins i pluja, batalles quotidianes ja vençudes, conspirant contra aquest sistema que ens assetja, viola i ens mata, diàriament, Nosaltres, som les que posem la vida al centre, al cor i al cos, des de les entranyes del nostre subconscient, creem un nosaltres precís, real, viu, inequívoc i innegable. Sento i visc aquesta sororitat plena, sota el paraigües i els braços de les meves germanes, amb un vincle real i permanent, m'aconsellen, m'escolten i m'obren el cor, els ulls i l'ànima, ocupen l'espai que decidim, pas a pas, sense deixar(nos) ni oblidar(nos) de nosaltres mateixes, i recordar(nos), així sempre, l'esdevenir d'un ARA , i el miratge o l'anhel, de ser(nos) i viure'ns lliure...

Torno, retorno, m'escric,  escric, deso paraules,  visions, mots entrellaçats,  compto els no-espais que hi ha entre les lletres. Històries,  genealogia nostra,  per transmetre, traslladar,  viure, conviure,  i he retornant a l'univers de les paraules per alliberar-me i retrobar-me, retrobar(nos). Un espai d'aixopluc del món advers que assetja,  a voltes ofega,  i que alhora ofereix una oportunitat,  transmissió d'inquietuds,  d'anhels,  d'esperances compartides i col·lectives. Pot ser idíl·lic,  o bé, fins i tot, utòpic però imaginar(nos) un món,  el nostre petit-gran món, millor és necessari per a la nostra pròpia existència i (r)evolució.

Complia la Lía, l'única corda de la via, i li agradaen les lies , com les lioneses. Porta que obre la vida, Lia, nom que entreveu textura, teixit que s'entrellaça entre les trames, i sosté, i porta i lliga. Petita petjada de vida que camina, somnia desperta com una guspira, però discreta, observa. Sosté , viu, somriu i riu, acompanya nusos, però els desfà, a l'estómac, a la gola, la ment, l'ànima. Lía, des-lliga i des-lia, perquè te n'adonis que tot no és més senzill que descordar la vida .

La inèrcia que genera un desnonament de filtracions, és controlat de la vida entre miralls de reflexes boirosos que alhora són palpables en l'ambient, visibles. La filtració és fruit de la desorientació, amb totes, i es dóna a conèixer, només a priori, damunt els matolls del jardí del darrere, quan sortíem de classe i ens deixàvem endur per l'instint foll que desfermen els raigs invisibles amb perversions, totes elles, des de les entranyes de la v-i-d-a. Sembla que sigui avui o ara, records cristal·lins que s'esmunyen entre les ombres de l'enteniment, pensaments, constants com les passes en caminar pel passeig i que somniem en l'avenir del futur que ens depara, posterior o anterior? tant fa, memòria, quotidiana, sobre les petjades que anem desant al pas, valentes i sinceres, sempre història, històries de les nostres vides.